‘Tres dies amb la família’. El circ dels hipòcrites.

La família. Ningú dubta de la seua importancia en les nostres vides. Els grans sociòlegs, com per exemple Durkheim, van aplegar a la conclussió de que era una de les institucions, socialment parlant, més importants que hi havia al nostre voltant.

Molts quebraders de cap ha portat mantindre en peu la seua unió, el seu vigor i força. El cinema la retratat en infinitat d’ocasions. No ha sigut menys aquesta cinta dirigida i escrita per Mar Coll e interpretada magistralment per Nausicaa Bonnín, qui fa el paper de Léa, una jove, estudiant a Toulouse pero natural de Barcelona, a la que li toca tornar a la seua terra natal, per reunirse amb la seua familia, a conseqüència de la mort del seu iaio. Tres dies en els que velatori, missa i enterrament seràn l’excusa ideal per a retratar eixe món d’apariençies del que Léa pareixia haver fugit a França.

La mort sacsarà la, ja de per sí, endeble estructura familiar dels Vich i Carbó. El matrimoni dels seus pares, un auténtic desastre amagat sota el paraigües de la feliçitat. Els seus tios, ni fu ni fa, a pesar de que s’intente mantindre en la realitat de color de rosa que tan lis agrada pintar. La tia, desapareguda en combat total, una reo més que renega del seu passat familiar. Pel que respecta als coçins, hi ha de tot. No es la família del seus somnis que diguérem. A més a més, Léa no passa per un bon moment sentimental, doncs el seu xicon pareix ja no amarla. Mort, falsetat i soletat. Tot se li juntarà a la protagonista.

La amargor s’obrirà en força al seu interior. Una amargor extrapolada al seu voltant, conformant una simbiosis perfecta, un pou sense fons. El món de falsetats que ella rebutjava, li perseguirà durant aquests tres dies. Tres dies que ens serviran per desmitificar a la familia dels Vich i Carbó. Una familia amb problemes, com quasi totes. Uns problemes gens públics. El circ dels hipòcrites, eixe que lluix colgants, vestits de luxe, bons cotxes, vacances de plaer, treballs somniats i verborrea de autopromoció a mansalva, no entrarà dins dels plans de Léa, qui es recl0urà al seu pensament interior, aillada del seu grisaci entorn.

El cine ha trovat a Mar Coll i a Nausicaa Bonnín, o viceversa. Del que no cap dubte es de que elles han aprofitat l’oportunitat per tombar mites i llegendes existents al voltant de les ideals families burgueses. Ho han fet, un poc, a la francesa, pero açò es cinema español de calitat. Calitat despregunda de la realitat dels Vich i Carbó, una familia trista a més no poder.

Anuncios